Tot seguit, exposem la major part de la pàgina 42 fins a la pàgina 44, sencera, de l'explanació, en la versió del 2018.
[e] Poble-Nació:
[e]
Els conceptes de Poble i de Nació tenen uns matisos específics, però són conceptes
semblants i també molt pròxims als de Pàtria i Nissaga.
*e-1)
Aquestes quatre denominacions, Poble, Nació, Pàtria, Nissaga, País, van més enllà del concepte d’Estat, el qual suposa un poder polític independent.
Nació no cal ser un concepte equivalent al d’Estat. A Europa, hi ha uns pocs
estats, com el de Portugal, on l’estat i la nació són el mateix.
*e-2) Nació suposa un Poble que viu de
manera estable en un territori determinat, en el qual “ha nascut”, en principi, el grup humà característic
d’aquella Nació.
*e-3) Els que són de procedència externa,
s’insereixen en la Nació que els acull i que els accepta o, si ho expliquem
amb una comparació, s’empelten formant unitat amb els arbres originaris d’eixa Nació
i volen participar en la seua manera de ser i actuar. Conserven les
seues arrels originàries, no pot ser d’una altra manera, però l’empelt és el
que ha de prevaler i s’han de convertir en un més d’aquell Poble determinat.
Si
aquests vinguts de fora s’estableixen en un lloc determinat, amb el desig de
suprimir i de substituir la Nació originària, caldrà que siguen considerats
com colonitzadors, realitat que, actualment, no és admesa per l’Univers
Món.
*e-4)
Nació pot ser Estat polític o no ser-ho. Sense ser estat, també
la nació existeix igualment. Qualsevol nació subsisteix per raó de la pròpia
cultura. Nosaltres, indubtablement, en aquest moment, constituïm una
nació sense estat propi. Probablement, en l’actualitat, nosaltres som
la nació més important d’Europa que subsisteix sense ser reconeguda com a nació
amb el corresponent estat.
Sant
Joan Pau II es va expressar així en el discurs a la Unesco. 2 de juny
de 1980:
“¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una
meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura i que, tot i
això, al mateix temps, estan privades de la seua total sobirania?”.
*e-5)
Nacionalitat consta en la Constitució espanyola, en
referència a les autonomies que tenen una realitat cultural especifica,
que les constitueix en nació, sense tenir el poder polític corresponent a un
estat-nació.
El
concepte de nacionalitat té un caràcter més abstracte, però té el mateix significat que nació. Podem dir, per exemple, “Miquel és molt bo” i “Miquel té una gran bondat”. “Bo” parteix d’un concepte
concret; “bondat”
parteix d’un concepte abstracte. Ambdues frases tenen, en definitiva, el mateix
significat. Igualment, podem aplicar l’exemple a “nació” i “nacionalitat” i fer la comparació del significat idèntic dels
dos termes al·ludits: un, més concret, “nació”; i, l’altre, més abstracte, “nacionalitat”[1].
*e-6)
El Concili Vaticà II; quan parla del valor de les Cultures, en el
nostre cas, la Cultura social present, que vertebra, que la fa operant la
societat, fonamentada en les arrels de la Història, es refereix, amb això, al
valor essencial, constitutiu d’eixa realitat que denominem Nació. Per
tant, en referir-se el Concili Vaticà II al valor de les Cultures amb llur
caràcter social-històric, ve a senyalar i, així cal interpretar-ho, “del valor de les
nacions”.
El
Papa Benedicte XVI, en el seu Discurs del 28 de maig de 2006, en el
camp d’extermini nazi d’Auschwitz, va comentar la làpida que fa referència a
l’extermini de la nació polonesa amb sis
milions de polonesos que perderen la vida durant la Segona Guerra Mundial El
seu comentari fou en aquests termes:
“En una primera fase, abans que
res, es volia eliminar l’elit cultural i fer desaparèixer el poble com a
subjecte històric autònom, per a reduir-lo, en la mesura que continuàs
existint, en un poble d’esclaus”.
*e-7)
La legalitat estatal espanyola ha sigut programada per a destruir
la mateixa existència de la nostra nació, a favor de la nació castellana. És
prou recordar la gran quantitat de “nacionalistes” que
s’hagueren d’exiliar quan va acabar la guerra de Franco, amb les execucions,
les confiscacions de béns, la supressió de drets. Anteriorment, un fet
semblant, per motiu de la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII,
després del triomf de Felip V. El vessament de sang dels nostres avantpassats
ha sigut una constant en la Història de segles.
Pel
que fa al genocidi cultural de voler fer desaparèixer la nostra estimada
llengua i els altres drets culturals-polítics, que explica Sant Joan
Pau II en el discurs a l’ONU de 1995, s’ha concretat, del segle XVIII ençà,
especialment: en l’actuació de l’Estat, unit a les lleis pertinents
relatives a l’escola generalitzada, concebuda, exclusivament, en llengua
castellana, la judicatura, l’exèrcit, els mitjans de comunicació, el teatre i
altres mitjans d’expressió artística.
Cal
tenir present els interessos de persones i de col·lectius econòmics,
que han subordinat a poc a poc els seus interessos a la destrucció dels drets
humans dels Pobles. Açò, ho hem vist recentment amb les empreses que han sigut
estimulades a anar-se’n de Catalunya. Com ho han repetit! ¡Com han volgut fer
por presentant un futur ombrívol i impossible si no se n’hi anaven!...
La
“nació” espanyola, tal com apareix definida en la Constitució de 1978 o en els discursos
de Ramiro Ledesma, fundador de la JONS, és el resultat de l’acció
centralista i centralitzadora estatal castellana.
Recordem,
per exemple, que vam arribar a considerar normal l’absència de la nostra
llengua en les escoles i en el dia
rere dia de la vida social: un tribunal de justícia no t’atenia en la teua
pròpia llengua; un document que no fos en castellà, no tenia validesa en una
notaria. És que érem pàries? ¿Érem un Poble esclau sense drets, subjecte a
l’arbitri d’un altre Poble, el castellà, detentador d’un poder estatal
exclusiu, del qual s’havia apropiat des de feia segles?
Fins
i tot, quan es va col·locar el telèfon públic en 1896, si no es parlava en
castellà, s’havia d’abonar una multa per imposició legal.
En
el País Valencià, durant uns quants anys, no hi ha hagut televisió i ràdio en
la llengua pròpia i històrica i s’ha prohibit (i s’ha tallat) el senyal
a les televisions procedents de Catalunya, mentre que les emissions
castellanes, especialment, procedents de Madrid, en constitueixen una multitud.
*e-8)
Com a cristians, tenim l’obligació d’estimar i de contribuir a realitzar
la nostra nació, la cultura pròpia d’ella i els valors socials que comporta. La
nostra fe en Crist ens impulsa a fer-ho realitat, com a exigència de
l’establiment del Regne de Déu entre nosaltres.
Aquest
sentit de nació, de cultura, ens impulsa a convertir-nos en Poble
cohesionat, “com a ciutadans responsables en el si d’un poble, no com a massa
arrossegada per les forces dominants”, “Evangelii Gaudium” (220).
*e-9)
Aquest principi operant de qualsevol nació ha de promoure els valors de la
civilització, els principis evangèlics d’amor i de responsabilitat unida
a la llibertat. Ha de ser actuant en totes les necessitats socials que
comporten benestar i solidaritat, entre els ciutadans de la pròpia nació que
són els més dèbils i necessitats, per les diverses classes de pobresa que
puguen patir.
*e-10) El concepte de nació no ha de ser
excloent, sinó universalista. Vejam la necessitat d’aquesta
universalització. La societat que es composa de famílies ben estructurades i que
progressen, ens portarà al fet que la realització de les famílies porta la bona
marxa i la realització de la societat com a tal. Igualment, la bona marxa
i realització de les diverses nacions del món, constituint-se en pobles
responsables i cohesionats, formant autèntica comunitat, condueix a una
Humanitat, la qual vertaderament compleix les seues finalitats de
perfeccionament i de progrés universal en els diversos aspectes.
L’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII (no. 25[2]),
ens diu:
“Pel fet de ser
ciutadà d’una determinada comunitat política, no perd gens de contingut la
pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la mateixa família humana; i, per
tant, la pertinença, en qualitat de ciutadà, a la comunitat mundial”.
*e-11)
Els valors sobrenaturals de la nostra fe en Crist, Fill Unigènit del Pare,
que es va encarnar de Maria, Mare de Déu, que fou crucificat i va ressuscitar,
que continua present junt amb l’Esperit Sant en els seus seguidors i en el món,
ens presenten els màxims valors, els quals estan presents en les arrels
cristianes del nostre Poble. És la gran realitat a assolir i és el gran
missatge que comporta la inculturació de la nostra fe en el món actual i
històric en què vivim, sobrenatural i natural: “per quem omnia facta sunt”[3] (Joan 1,3 i en la Professió de fe de
Nicea-Constantinoble).
Déu,
el nostre Pare, ha volgut “recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com
les de la terra” (Efesis 1,10).
[1] Nota de la traducció. Lo concret té a
veure amb lo matriarcal; en canvi, lo abstracte ho fa amb lo patriarcal.
[2] D’acord amb la versió “Pacem in
terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en
el 2013, 2a. edició (pp. 50-51), correspon al no. 25 i no al no. 20 com
s’indica en la versió original de l’explanació.
[3] En català, “Per ella tot ha vingut a
l’existència”, com figura en la Bíblia Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada