A continuació, exposem des de la pàgina 45 sencera fins a part de la pàgina 48, de l'explanació, en la versió del 2018.
[f]
Estat-Nació:
*f-1)
Estat és l’entitat política que presideix els destins col·lectius
d’una societat i que exerceix, per aquesta raó, el poder legal de manera
sobirana, junt amb els altres poders que
hi són concomitants.
*f-2)
Els Estats volen constituir-se, units a una Cultura, a una Nació,
que s’ha format a través de la Història i en la cultura d’aquesta nació
volen trobar la raó última de la seua existència.
*f-3)
Sovint, però, ens trobem amb Estats que han practicat una política
nacionalista d’assimilació i de substitució partint d’una nació determinada
que hi ha en el seu si. Els estats nacionalistes centralistes i
centralitzadors substitueixen la denominació d’Estat per la de Nació;
així, desemboquen en la política de l’estat nacionalista centralitzador. En aquest cas, no és correcte denominar un estat
simplement com nació. Cf. Pius XII, AAS. 47, 22-23,25-26. 1954-1955).
*f-4)
Aquests estats han volgut imposar els elements culturals propis de la “nació estatal”, en el nostre cas, la nació castellana, que, a poc a poc, s’ha apropiat de la
denominació “España”, la qual s’aplica exclusivament per a la realitat cultural i nacional
castellana. Amb
l’engany de la denominació “Espanya”, que caldria englobar les
altres nacions existents en aquest Estat nacionalista centralista, han volgut
fagocitar les altres nacions que hi perviuen, amb el desig d’assimilar-les i
d’incorporar assimilant-les a la cultura castellana. Prèviament, s’han dedicat
a la destrucció dels elements culturals (actuals i històrics) de la nostra
nació, d’una manera especial, la llengua pròpia, “la principal senya d’identitat del nostre Poble”, com
especifica la “Llei d’ús i ensenyament del valencià”.
*f-5)
Hem fet esment, en diferents moments, a Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954. Vejam com descriu el que considera una nació,
en aquest Radiomissatge:
“La vida nacional és per si
mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que
són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del
qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la
vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució”.[1]
I Pius XII, entre
d’altres afirmacions, senyala: “Una nació pot desenvolupar-se al
costat d’altres nacions dins del mateix Estat”. Cf. A.A.S. XLVII, pp. 22-23,25-26. 1955.
Un
exemple evident és Suïssa, on hi ha quatre nacionalitats, amb quatre
llengües que conviuen en perfecta harmonia, regides pels principis de
responsabilitat democràtica i que fonamenten la seua unitat en el reconeixement
de la respectiva llibertat i solidaritat amb els altres cantons.
*f-6)
Fixem-nos que Pius XII comença definint “nació” com conjunt humà, “com a principi operant en els valors de la civilització”.
“Nació” no és res que, simplement, es posseeix, del
qual hem d’estar orgullosos i, fins i tot, hi haurà qui pensarà que forma
part d’una nació més poderosa o més culta que altres nacions, “a les quals s’ha de
dominar”. “Nació” no és egoisme o domini, com
alguns volen suposar i propugnar, especialment, des d’alguns ambients del Socialisme, amb la qual cosa volen desacreditar el valor
de la nació com a tal i ho consideren com una cosa ja superada pel socialisme.
*f-7)
Les nacions existeixen i tenen la seua raó de ser, segons Pius XII, com “conjunt operant”, com servei que actua a favor dels
ciutadans, a favor del conjunt d’un grup humà que té les seues arrels
en la història i ha d’actuar en pro de tota la Humanitat. La nació, és a dir,
la cultura, en sentit social històric, és fonament operant de la
realització, del perfeccionament, del progrés, de la persona, la
família i la mateixa societat; del domini de la naturalesa, la tècnica, etc., com hem vist quan hem explicat el concepte de
Cultura, d’acord amb la doctrina del Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, 53. Divisió actual, 3, [a].
Els
capítols III i IV de la Primera part de la “Gaudium et Spes” (no. 33 al 46), els quals tenen per títols “L’activitat humana en el món” (III) i “El treball de l’Església en el món contemporani” (IV), expliquen amb profunditat el perquè
teològic d’aquesta unió de fe i cultura humana. La Part II de la mateixa
Constitució Conciliar es refereix a “Alguns problemes més urgents” del nostre temps. El capítol segon d’aquesta
Segona Part fa al·lusió a “El degut foment cultural” (no. 53-62), els quals cite amb profusió en els comentaris d’aquests
paràgrafs.
Sant
Joan Pau II, en el Discurs en l’ONU de 1995, el qual parla d’una
manera especial dels drets de les nacions sense estat, ens dirà en el no. 9:
“El cor de
tota cultura està constituït per la seua obertura al més gran dels misteris: el
misteri de Déu”.
*f-8)
La realitat d’un Estat nacionalista centralitzador, el qual actua contra
les nacions que hi ha en el seu si, és contemplada molt negativament en
el Magisteri de l’Església. Benedicte XV, durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua cèlebre afirmació “Les nacions no moren”, convidava a “ponderar, amb consciència serena, els drets i les justes
aspiracions dels pobles”. Cf, “Exhortació als dirigents dels pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915, esmentat per Sant Joan
Pau II, en el seu discurs en l’ONU de
1995, no. 6.
*f-9)
Com ja hem adduït en 2, [e], recordem, de nou, les que ens diu l’Encíclica
“Pacem in terris” de Sant
Joan XXIII, Tercera Part:
“Les comunitats polítiques, les unes
respecte a les altres, són subjectes de drets i de deures; per això, també les
seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la
solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les
relacions entre les respectives comunitats polítiques” (no. 80).
*f-10)
En els diversos documents de Sant Joan Pau II, se’ns presenten els drets de les nacions sense estat, les quals es
fonamenten i tenen el dret de sobirania i d’independència, unit a la cultura
pròpia i especifica d’aquesta determinada nació.
El
2 de juny de 1983, Sant Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael
Kalinowski i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de
mort, commutada després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver
participat en la insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar el seu amor
heroic al propi Poble, qualificant-lo de caritat teologal.
Sant
Joan Pau II parla sobre el tema amb freqüència; podem veure que,
com a polonès, portava en l’ànima aquest gran problema del món; i, en
particular, el de la seua nació polonesa, condemnada a la anihilació per
Alemanya (Prússia), Rússia i Àustria (l’Imperi Austrohongarès): precisament
la mateixa situació que nosaltres fa més de cinc segles que arrosseguem
i que tant de vessament de sang ha produït.
No
ens trobem davant cinc segles d’una nació castellano-espanyola “pacífica, angelical,
generosa” respecte de nosaltres, sinó amb
cinc segles de negació i destrucció dels drets que ens pertanyen com a poble,
amb la seua cultura corresponent, fins i tot, junt amb ella, els drets
irrenunciables de sobirania. D’una manera especial, nosaltres hem patit aquesta situació amb l’actuació
castellano-espanyola, des dels Reis Catòlic fins a l’actualitat o, millor dit, des
del Compromís de Casp. Hem oït, repetidament, que fa cinc segles que “España es un estado moderno”. Serà modern per als castellans, però no per a
nosaltres, ja que considerem
Castella-Espanya com un estat colonitzador.
*f-11)
L’Estat com a entitat amb el seu poder polític no ha de significar
imposició d’un grup humà per obtenir la superioritat d’una “nació estat” sobre les diverses nacions, com ha succeït tantes vegades en la Història
de la Humanitat. Si tinguéssem els coneixements de cultura històrica i dels
drets dels Pobles, sincerament, no ho podríem ignorar, exigiríem els nostres
irrenunciables drets. Durant segles, hem patit una gran desinformació.
Si
hi ha lleis que veiem aplicades contra aquests drets, s’han de qualificar, segons
Sant Tomàs d’Aquino (“Summa Theologica, Ia. IIae. q.93), de “lleis iniqües”[2], la qual cosa és vàlid per a lleis europees, espanyoles o de qualsevol poder en el
món. És inacceptable, com ho ha fet l’ONU, que reconega uns determinats drets,
per a aconseguir la “descolonització” de territoris africans, asiàtics, americans, i que n’ignore, d’altres, com
és el nostre cas europeu. Sembla una discriminació racial contra la nostra raça
europea. Tenim els mateixos drets de sobirania que tenen els africans i
altres parts del món, a les quals es reconeix el dret a la independència
política.
La
violència en guerres i terrorisme, en el si de la societat, per a
aconseguir el reconeixement de la sobirania d’una nació, és a dir, per a
constituir un estat independent, han de ser rebutjats.
En
el dret de l’existència d’una cultura històrica, el que s’ha d’adduir com a
bases de la sobirania autèntica i real d’un poble determinat, per a constituir
un estat independent: no val afegir el que s’ha guanyat (o perdut) una guerra.
A aquest dret, no
es poden oposar moralment amb la violència, “lleis iniqües” de coacció o polítiques assimilatives, les quals, segons el Dret
Natural, no poden ser acceptades. Cfr. Sant Joan Pau II en el discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg,
l’11 d’octubre de 1988.
Els
principis dels “Drets Humans”, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, el Concili Vaticà II, els diversos documents de Sant Joan Pau II,
entre d’altres documents, ens qüestionen i ens indueixen a ser responsables en
l’adquisició de coneixements i a ser conseqüents amb la veritat evident i a no
acceptar que ens enganyen.
[1] Hem partit de com figura en
el document “L’ús de la llengua
vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià,
Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere
Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[2] Nota de la traducció: “iniqua” vol
dir “contrària a l’equitat, injusta”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada