Estem passant per dies molt bons, per exemple, per a aprofitar la possible sanció sobre la xiulada en el Camp Nou durant la final de la Copa del Rei de futbol i, no sols com han fet algunes persones, demanar un castic semblant a la selecció espanyola de futbol per la xiulada que rebé la selecció francesa fa uns anys en l'estadi Vicente Calderón (Madrid), la qual he pogut escoltar este matí i hi han moments que quasi anul·la l'himne francès (proposta enviada a Change.org), sinó per a, més enllà del futbol, traure un tema que ajudarà a crear persones lliures: el nacionalisme castellanista.
Tracte el terme nacionalista des d'una visió objectiva, és a dir, d'igualtat per a tots, prendre la mida amb la mateixa vara, la de la justícia. Vist des de fora, per exemple, des de la cultura anglosaxona, perquè conec persones que han estat allí o que han nascut enmig d'eixa cultura, nacionalisme vol dir exaltació de la pàtria, del grup per damunt de la llibertat de la persona. I, si no, passem a parlar d'un altre tema... que la justícia és ser just, no donar prioritats ni tractaments especials.
Estic a favor de l'accés de qualsevol persona a la llibertat, una cosa a què poques s'inscriuen, a diferència, per exemple, de comprar paperetes de la loteria de Nadal. Però com que la llibertat no arriba amb cap colp de sort i sí amb la llaurada diària i, ací, parlaré d'Història, comencem...
1. El mite dels Reis Catòlics i la unitat d'Espanya no fou un invent franquista, sinó de la segona mitat del segle XIX, quan s'aprova la primera llei d'educació per a tot un estat jurídicament nou, Espanya, creat a mitjan dels anys trenta d'eixe segle. El franquisme lo que fa és buscar uns reis que no hagueren tingut, per dir-ho així, sang estrangera, origen forà i, per això, per exemple, renuncia a la idea de Carles I de Castella i d'Aragó. La llei té el títol de Ley de Instrucción Pública i es coneix popularment, en àmbits universitaris, com "ley Moyano", en al·lusió al cognom del ministre d'educació del moment. Pel que fa a Carles I d'Aragó, es coneix popularment com "Carlos I de España y V de Alemania".
Doncs bé: Espanya es crea jurídicament (legalment) en el segon terç del segle XIX i Alemanya (en el mateix sentit) amb la unificació, durant el darrer terç d'eixe segle. Que prenguen nota els estudiants de primària, secundària i batxillerat, sobretot. Es tracta d'un mite més, mite que si el despullem, qüestiona el tracte al rei Carles... i la suposada creació d'Espanya en temps dels Reis Catòlics...
Lo que no concorda ahí són els intents de manipulació des del poder polític i, sobretot, a través de l'assignatura que més s'estimen els governants, siguen del color que siguen i tinguen el càrrec polític que tinguen (bé en el Govern espanyol, bé en qualsevol govern autonòmic... o bé amb qualsevol càrrec o títol en la Constitució Espanyola de 1978, l'actual): Història. Sobre açò hi han estudis molt interessants, com ara, els realitzats per Rafael Valls Montés (Universitat de València, amb treballs de didàctica de la història), un fervorós defensor de la llibertat de la persona, la tolerància entre les cultures i la formació de persones lliures a través del despullament de la versió oficial sobre la Història, entre d'altres.
En el segle XIX s'unificaren moltíssimes lleis (llevat d'alguns casos especials en el País Basc i, sobretot, en Navarra), la moneda (els històrics regnes encara mantenien les seues), els sistemes de mesura (a nivell internacional i tot, llevat de casos puntuals), el registre civil, les lleis d'ensenyament, etc. O, atenent en bona mida a les divisions eclesials (bisbats), es crearen les províncies.
2. Ni Isabel I de Castella ni Ferran II d'Aragó tenien el mateix pes. Un altre mite: "Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando". És un altre invent del segle XIX. Qualsevol persona que passe a fer una recollida de dades sobre el Regne de Castella i la Corona d'Aragó en el moment de casar-se els dos reis (per motius de conveniència militar, sobretot, que no amb la suposada unificació de lleis, costums, lligams polítics... dels dos Estats), vorà que són ben distints, com també molts dels seus interessos o costums. De fet, Isabel I, per dir-ho de manera senzilla, era qui actuava de regent mentres que Ferran II estava fora (i en l'altre sentit, el rei Ferran respecte al regne de Castella). A més, si un fill del rei Ferran d'Aragó, no haguera mort sent menor i sense arribar a ser rei de la Corona d'Aragó, la història haguera pres camins ben distints, ja que no havia sigut una unificació com la que tingué lloc en el segle XIX i de la qual hem parlat abans. Convide a qualsevol persona, igualment, a llegir el llibre d'Iñaki Anasagasti Agur Aznar (2004) i, així, tindre una visió més d'Espanya, en la qual trau coses molt importants i relacionades amb el País Basc actual (i els territoris històrics) i l'històric Regne de Navarra.
3. En l'estiu del 2013, una vegada més, va sorgir el tema de Gibraltar, com si encara estiguérem en els temps en què, com m'han contat algunes persones que nasqueren poc després de la guerra, multituds de persones eixien a una famosa plaça de Madrid a cridar allò de "¡¡¡Gi-bral-tar, es-pa-ñol!!!, ¡¡¡Gi-bral-tar, es-pa-ñol!!!". I passen els anys i continua sent territori britànic i motiu d'exaltació nacionalista per a distraure l'atenció de temes més importants, sobretot, de tipus social i de convivència intercultural i entre els parlants de les diferents llengües que es parlen en Espanya des de fa segles i, en este últim punt, de les que defenem el respecte a la pluralitat lingüística, no sols en la llei, sinó de fet, en l'acte, com tampoc per a que hom diga, per exemple, a un empresari català (i ahí sí, en català), que, per educació, li hauria de donar la mà...
4. A finals d'agost del 2013, un diari espanyol amb seu en terres castellanes, Cinco Días, escrivia que "la marca España seduce" al turista estranger i, poques setmanes després, véiem els efectes de la deixadesa oficial per les llengües, no sols les que es parlen des de fa segles en lo que, des del segon terç del segle XIX, diem Espanya, sinó de les estrangeres: el famós Relaxing cup of "café con leche"... Sense paraules. Un estat democràtic promouria l'obertura a lo nou, a l'estranger, a lo que ve de fora i és fresc, al respecte a la singularitat de cada Poble i de cada parlant. Durant els sis primers mesos del 2013 les inversions estrangeres havien augmentat un 0'2% en Espanya. Però si comparem Madrid i Catalunya (llegiu el diari català Ara, setembre del 2013), en la província castellana havien minvat més d'un 25% i, en canvi, en Catalunya, havien augmentat un 40%. Òbviament, si traiem una informació més oberta i per parts, podrem ajudar a crear persones més crítiques, més lliures, amb criteri propi i que no es deixen portar pels impulsos primaris o per l'emotivitat, sinó que tinguen una sensibilitat ben treballada i, també, una assertivitat que els permeta ser reis (tindre bon autocontrol). Finalment, tancaré este punt dient que el diari El País començà a parlar de la realitat de Madrid més d'un mes després que ho fera l'Ara.
5. Durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, dins de la Unió Europea es triaren quines serien les quatre llengües de les quals es faria ús per a determinades situacions. Com ben bé conta Jesús Tuson, un lingüista i defensor de la dignitat de les llengües, en més d'una obra seua, qui presumix de tindre una llengua que considera de cultura no acceptarà fàcilment que tallen el bacallà i que la seua (la que ell defén) quede fora. Doncs bé: un polític honrat haguera reconegut que anaven a triar-se'n quatre (i vos assegure que ho vaig encertar): l'anglés (la llengua més lingua franca, això és, llengua que fa de pont, en estos moments), l'alemany (la que més parlants té en la Unió Europea), el francés i l'italià. Aleshores, el govern, com després del famós relaxing..., recorregué a una posició de perdedor: digué que el parlaven centenars de milions de persones en el món. ¡¡¡Cavallers, que estem parlant de la Unió Europea!!!
I, si no, vejam què passà en Espanya quan la selecció espanyola, durant el Mundial del 2010, anava guanyant i guanyant i acabà sent la campiona. ¿No es feu un culte al futbol, com si qui no fóra seguidor de la selecció no fóra espanyol? ¿O és que això de "¡¡¡Yo soy, español, español, español, español!!! (repetiu-ho totes les voltes que vullgueu, per exemple, tres, com si vos anaren a donar indulgències) no és nacionalisme, exaltació de la bandera, o escoltar l'himne tot formal com un soldat, o de lo col·lectiu i de l'emoció per damunt de la raó, com també ho són les plaques commemoratives d'inauguracions, la mà en el pit i coses semblants? Ei!, ¡que jo no m'apunte a este grup d'exaltats i fanàtics! ¡¡¡Benvingut siga el pensament lliure i la llibertat d'expressió!!!...
Com podreu pensar, no forme part de moltíssimes associacions, ni partits, ni sindicats. Quatre anys després, amb el tema de Catalunya pel mig (i com jo ja intuïa l'any passat, abans del Mundial), sembla que allò del ser espanyol estava més diluït i la selecció feu pala. Potser ara la culpa fóra de la mala sort, d'un mal karma, dels àrbitres o, fins i tot, dels catalans... més que lo de "va faltar 'punch'" ("força") i altres històries per a no dormir. I, caldria afegir que, per descomptat, fer soroll la nit de la famosa final de la Copa del Món, a diferència de fer una xiulada, no era motiu de delicte per als que així es manifestaven públicament...
6. Pedro Escartín, un històric àrbitre i, després, entrenador de la selecció espanyola de futbol, en la seua obra sobre reglament de futbol (la qual me la donà u dels meus avis quan jo era un torrat d'este esport), posa en les seues primeres línies que el futbol no haguera tingut èxit si no fóra, entre d'altres, per la violència. Això ho vaig posar en un escrit adreçat al diari El País, al Levante-EMV i a Las Provincias en 1998, poc després de caure la famosa porteria del Santiago Bernabeu (l'estadi del Reial Madrid). Per cert, el cap de seguretat (com es podia llegir en el diari El País) va manifestar que preferien controlar als hooligans des de la distància...
El diari madrileny no esperava que jo els enviara una carta amb 140 signatures (com a mínim) i amb frases com les de l'històric àrbitre (i tretes textualment d'aquella obra seua, escrita a primeries dels anys 40 del segle passat) ni les del cap de seguretat. Conclusió: este diari castellà suposadament independiente decidí no publicar-la, segons em manifestaren telefònicament, "Porque nos llegan muchas". Ni tampoc el Levante-EMV (amb 60 signatures més). Però, ves per on, Las Provincias, a on l'havia enviada traduïda al castellà, sense cap firma més i amb el títol "El fútbol, una guerra sin armas" sí la publicà... i vaig conéixer a uns quants epilèptics que, indignats, m'havien enviat cartes de felicitació per fer eixa denúncia de la violència en el futbol. Una vegada més, i des d'ací, gràcies a totes les persones que esteu a favor de l'esportivitat i de l'absència de violència en cap moment de la vida.
7. En un estat lliure i que tracte de ser democràtic (de fet, no sols en el paper), resultaria inadmissible que un cap d'estat o cap autoritat, bé en un acte públic i dins de l'Estat on viu, bé en celebracions o intervencions internacionals, tractara de falsificar la història o el present de l'Estat polític a què representa jurídicament (o del govern en nom del qual parla). Només reconec com a caps d'Estat a aquelles persones que reconeixen de fet i de dret (però no sols en discursos ben estudiats o, fins i tot, estèticament atractius), el dret dels diferents punts de vista que hi han en un Estat (començant pel que representen a nivell internacional) a conviure i a decidir el seu futur i que, com a persones, en el seu dia a dia prediquen amb l'exemple i són exemple de persones amb una actitud democràtica i d'obertura a lo diferent. I, per descomptat, que actuen amb autenticitat, sense tractar de tergiversar res, i sí d'estar al servici de cada habitant, en lloc d'esperar que tots els donen la mà. Estats com Islàndia, Irlanda, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia, Noruega, Finlàndia o els Estats Units o bé tenen molta tradició democràtica o una forma molt democràtica de vore la vida. Lo contrari als valors que he citat abans seria com voler que tots els estudiants combregaren amb el famós jurament a la bandera que una vegada, com escrivia Noam Chomsky (com a mínim, farà més de deu anys), un estudiant de 12 anys i nord-americà es negà a fer: deia que no hi havia justícia i que no era cert lo que es deia...
Darrere de ciutadans amb un esperit semblant al d'eixe adolescent nord-americà, poden haver futurs pensadors lliures. Obrim-los les portes i afavorim la seua formació cap a la llibertat i la seua creativitat... Amb persones així, sí combregue... I, en eixe sentit, com a historiador, esta és la forma d'ensenyar la història i de difondre-la que defenc. Ho sent molt per les autoritats que no s'han sentit reflectides, però tinc els meus valors i molts de vostés no estan en la meua llista de persones que prediquen amb l'exemple...
Finalment, i ara ja per a tancar este escrit, moltes gràcies a les persones que defenen la dignitat de cada persona i de cada cultura i llengua del món. Som un mosaic massa formós com per a acceptar que ningú (per lliure o en col·lectiu) tracte de reduir la seua diversitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada