Ja no cal canviar de casaca. La cosa sembla diferent. Tot és qüestió de passar uns dies de vivència de la política en la poltroneta de la qual una deia que li calia el seu Alcorcón, per allò del 4-0 que li clavà un equip senzillet al Real Madrid en l'any 2009, en el torneig de Copa.
Bo, el fet és que molts polítics que acusaven als populars i als altres de "corruptes", si bé no "Estan més callats que una puta" (com es sol dir),... la veritat és que poc els falta.
I, a més, això d'estar en una poltroneta més bonica que l'anterior, es veu que espavila: ara ja volen uns altres mòbils, enmig de la suposada austeritat i corrupció... que tant criticaven.
No vull dir que s'hagen perdut allò dels "bons costums" (lo que no fa fi), sinó que ara tenen bon ull per a saber què fer. Fa pocs dies, un amic íntim, Pere Riutort, em deia: "Ai!, que ara ja està [Mònica Oltra] en el poder i se li ha acabat allò de criticar...". No fiu una altra cosa sinó somriure i donar-li la raó: tot era qüestió d'esperar una miqueta.... i voríem els fruits de l'arribada al cim. I ara, ací, en tenim u dels primers: la música comença a ser més suau... ¿Serà que ja li han clavat un 4-0 al seu programa polític? Fa més d'un mes, li escrivia a un afiliat a Compromís sobre com pensava que anaven a anar les coses i li afegia, al final, que en prenguera nota i que ja en parlaríem d'ací a sis mesos...
Són molts anys llegint llibres sobre política, aprenent-ne i veient que moltíssimes coses es confirmen, bé a partir d'obres de Noam Chomsky, bé sobre els usos de la informació o del llenguatge en els mitjans de comunicació o la publicitat. Una de les poques excepcions que he trobat, l'inici de la campanya a favor del dret a decidir en Catalunya (sobretot des de fa quasi tres anys) i la política posterior, més en línia de l'obra Handbook for the positive revolution d'Edward de Bono (en la versió castellana, La revolución positiva), un cas que aplaudisc, per la manera de fer les coses, més en línia en les formes avançades de finals del segle XX i primeries del XXI que no en les dels inicis de la formació de les societats industrials (ss. XVIII-XIX), amb la revolució industrial o, per exemple, les revolucions socialistes o comunistes del segle XX.
Però també he aprés d'altres obres, no precisament teòriques i de línia social, política o d'organització de la societat, sinó, fins i tot, sobre programació neuro-lingüística (PNL): per exemple, del llibre Pídeme la luna (de Rosetta Forner), el qual també ajuda a desxifrar què volen dir-nos a partir del llenguatge... Es tracta d'un treball molt interessant per a alliberar-nos i descobrir com és l'altre i, així, nosaltres, ser més lliures.
Tot això fa que, encara que u no tinga més de 70 anys, ja siga un gat vell i que en estes coses no li donen gat per llebre sinó, que, millor: t'ho prens amb una miqueta de calma i amb bon sentit de l'humor. El motiu? Que aplegues a la conclusió que són poquíssimes les persones dedicades a la política que són honestes, amb escrúpols, amb valors i amb una base moral sana i, per tant, pots intuir amb moltíssima facilitat, com actuarà després... En poc em vaig desviar del resultat que tingué lloc a nivell local, potser perquè no coneixia tant als caps de llista; però, en canvi, el tema de la Generalitat, era més previsible i les coses van per bon camí... Gat vell, ho torne a dir, i no perquè en una web dedicada a potenciar la lectura i l'escriptura (www.quellegeixes.cat) ja m'hagen inclòs en la categoria que porta eixe nom.
Tornant a persones honestes i vinculades a la política, en citaré unes quantes com a exemple: u podria ser el rei Balduí (Bèlgica), que renuncià a firmar una llei (anava contra els seus valors) i va dimitir durant un temps fins que el seu germà la signà. El poble belga no protestà, sinó que acceptà majoritàriament la seua singularitat.
Un altre, l'anterior president uruguaià: Pepe Mújica. Molt planot, humà, obert i amb sentit de l'humor, favorable a la potenciació de l'educació encara que no comportara tants beneficis immediats. I n'hi hauran, d'altres, però amb dir-ne dos i contar-ne una miqueta de la seua actitud, crec que ja podem fer-nos una primera idea de quina classe de polítics m'agraden.
Una abraçada alliberadora, alliberaires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada