Hi ha una rebel·lia, al meu coneixement, sana. Parle d'eixa que permet obrir-nos i triar camins nous, eixos, sobretot, que, quan hi ha molta por col·lectiva, no ens acollonen sinó que, per lo que siga, són una espècie de "jo sí podré" que ens permet deixar estar lo que més d'una persona ens tracta d'imbuir i nosaltres no acceptem de manera cega sinó que, més aïna, sembla com si, fins i tot, ens obrira més portes i finestres (i no per la calor que està fent estos dies) i ens fa interpretar com un repte allò que per a altres persones podria ser motiu de deixar-ho per a altres temps.
Una vegada intentaren que estudiara Formació Professional, però volia estudiar per a mestre i ho vaig aconseguir.
En una altra ocasió, un amic, quan va vore que havia començat a arreplegar paraules en valencià i en castellà, em digué que podria fer un estudi, en lloc de deixar-ho en una cosa massa simple. I vaig confiar en mi i em semblà interessant la idea i, malgrat que, una vegada més, una altra persona em deia que no quallaria, al final fou premiat i tot, si bé el major premi per a mi no fou el material (que també estimulà, tot s'ha de dir) sinó que era la confirmació que podia fer un estudi científic, fins i tot, sense haver estudiat una carrera d'Història ni una de Filologia. Es mostrava així, com ens va dir un dia un històric mestre de Magisteri molt sa i impulsor d'una visió nova de la història, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que "Para ser un buen historiador, hacer un buen estudio histórico... no hace falta tener la carrera de Geografía e Historia".
De nou, però ara en un tema com el pas a viure sol (i després d'un temps difícil), la mateixa arrel, per dir-ho amb un toc d'humor, em digué que "Ja vorem quant de temps aguantes!". I ho vaig fer més de cinc anys sense haver de demanar ajuda grossa i, una volta més, provar a un altre bot.
I quan peguí el que fa quatre encara no tenia un nivell elemental d'anglés (cal ser sincers, amics) i vaig triar fer una traducció d'un escrit que ja havia penjat en valencià. A qui me l'ensenyava li paregué una aventura, una cosa que poques persones farien sense tindre un nivell elemental o mitjà. Però així fou. I ara es pot vore en les dos llengües, encara que només siguen unes 20-25 planes en PDF.
I el que fa cinc, per què no?, fou el de passar a viure amb una casa pròpia... i quan els preus ja no caurien més, segons les previsions. Aleshores vaig recordar què feu una persona que vaig conèixer i, amb la confiança que ho aconseguiria, em vaig llançar a agafar el bou per les banyes. I el vaig matar. El bou és la por al canvi, el gran repte, el "no podràs" que podem tombar. I fou possible. Esta setmana farà un any que vaig decidir fer lo que haguera semblat impensable durant anys i panys: dir que compraria una casa. I ja no torní a buscar-ne més.
I encara queden més rebel·lions, com ara, la de ser escriptor, enmig d'un ambient que em sembla interessant, com també el de la traducció de cançons populars valencianes. En el cas musical, a penes hi han persones decidides a traduir cançons (no necessàriament populars o tradicionals) del valencià (català) a l'anglés, però sí, per exemple, cançons en eixa llengua no romànica al valencià o al català (i al castellà). I u es pregunta: què passa si anem en un altre sentit? Si el camp està obert,... es pot aprofitar. Jo el trobe obert... I ho dic perquè eixa és la meua percepció, la qual pot no coincidir amb la del veí ni amb la primera persona que trobe hui pel carrer. A més, més d'un terç dels turistes estrangers que visitaren l'any passat el País Valencià foren britànics i, si parlem de la província d'Alacant, en representaven un 45%...
I em fa l'efecte que els britànics i els anglosaxons són (parlant en general), com també els de països amb tradició luterana, persones més obertes a sistemes democràtics (ja que tenen major cultura de la llibertat i de lo comunitari, conjuguen millor les dos coses) i, això, clarament, jugaria a favor de la recepció d'altres llengües. Fins i tot, quan vaig vore la resposta de la premsa anglosaxona a la Via Catalana de l'11 de setembre del 2013, vaig adonar-me que era un periodisme més obert al pluralisme...
I això, des del meu punt de vista, no ve de casualitat, sinó de tindre més cultura democràtica, la qual cosa afavorix la creativitat i, per tant, i així acabaré, una obertura a la rebel·lió generadora d'un ambient més creatiu i més obert a millorar el futur (el del creador i el de qui el promou, siga l'Estat, siga un comerç, siga una entitat cultural)... Podrem comprendre, així, per exemple, per què en el 2011 un 51% dels nord-americans estava disposat a fer el seu camí, segons una enquesta internacional que també recollia dades d'Espanya... Oh, my God! ("Oh, Deu meu!")...
Val la pena prendre eixe camí, no el seu, el dels nord-americans, sinó el nostre, el que cada u dels alliberaires, indistintament del que trien els altres, decidix fer... des de dins cap a fora.
I que quede clar que estic parlant en el sentit de superació personal, de fer realitat els nostres somnis i els que van eixint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada