"Un programa de vida interessant"

Amb estes paraules, amics i amigues alliberaires, escrites per la històrica mestra de tots els escalons del sistema educatiu i que vaig tindre en Magisteri, a més d'amiga, Roser Santolària, inicie este escrit sobre com crec que podem fer una vida plena de felicitat i, per exemple, lliure d'acadèmies que tracten de tutoritzar a la població valenciana i que, per un plat de llentilles (que jo no acceptaria), es venen a la Generalitat Valenciana, com és el cas de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Qualsevol persona que visca per a la llibertat, per a l'originalitat, per a ser ella mateixa la creadora de la seua vida i, de pas, un contribuent més a la felicitat en el món, no acceptarà ¡¡¡ni per una llentilla!!!, que una entitat amb el suport polític de dos partits polítics valencians (en el moment de la seua creació, 1998, i posteriorment, quan, com aquell que diu, es va constituir), el PP (que comptava amb majoria absoluta) i el PSOE (el segon més votat i a molta distància del tercer), siga, en matèria lingüística, una espècie de dona del President i que, este, com a cap de la Presidència del govern valencià, li concedisca llibertat en lo relacionat amb els centres d'ensenyament públic. Em recorda, com ens contava un històric mestre d'Història Contemporània, en Magisteri, Enric Sebastià (1930-2006), al paper de la Inquisició (l'AVL ací) com a mitjà per a consolidar el poder reial (de la Presidència, ací) a partir del regnat dels Reis Catòlics, per a retallar la força que estava adquirint la noblesa. Amb creativitat (analogies, semblances, etc.) les coses es simplifiquen i el gran públic troba accessible lo que no ho seria amb un excés de formalismes o amb un llenguatge que només quatre gats comprenen. L'AVL estaria fent el paper de regulador de lo políticament correcte...

Alliberaires, DIGUEM NO. JO, COM MÉS PERSONES, DIC NO.

Tinc amics, de línia lliure, que també diuen no: són persones amb llum pròpia, singularitat, originalitat en el seu estil de viure, criteri propi, etc. I són amants de la dignitat humana, tot lo contrari de lo que pretenen els amants de la fama i del poder.

No és una acadèmia qui ha de dir si un terme sexual o eròtic és vulgar o no. És més, i tornant a Roser Santolària (qui m'animà, quan encara no tenia ni 21 anys, a introduir-me en el respecte a la singularitat de cada parlant, per mitjà d'obres de Jesús Tuson, algunes traduïdes del català al castellà), totes les persones es mereixen ser tractades amb dignitat en la seua manera de parlar. No parlen vulgar, ni tancat, ni obert, parlen com parlen. I, com els dic sovint als meus amics, en el tema de la sexualitat és on es veu quin és l'estil de vida d'una persona i el grau de creativitat i la forma de viure la creativitat de cada una.

No m'estranyen eixes valoracions sobre paraules relacionades amb el món eròtic i sexual en una acadèmia nascuda on va nàixer. Una altra cosa seria si ho haguera fet amb persones de línia oberta, liberals, etc. I com que estic a favor de lo que afavorix el desenvolupament de la llibertat i de la creativitat, no admetré ni donaré suport a cap associació o entitat que estiga vinculada majoritàriament a subvencions públiques o a entitats com la Generalitat Valenciana.

I que diguen lo que diguen, però ací u no té per què combregar amb el pensament majoritari, amb lo políticament correcte, amb lo que sempre s'ha fet, ni amb altres històries per a no dormir amb les quals tracten que caminem per les dreceres que ells volen, en lloc de fer-ho, cada u de nosaltres, per les que ens agraden. A més, per alguna raó som diferents cada u de nosaltres i, posats a viure la vida al màxim, ¿per què no viure-la cantant cada dia a favor de l'accés a la llibertat de totes les persones que així ho vullguen i, per una altra banda, a la defensa del dret de qualsevol persona a poder aspirar a desenvolupar la seua llibertat com a persona, indistintament de lo que exteriorment la fa diferent, singular, excèntrica, original, etc.?

Finalment i, sense pèls en la llengua, diré que, entre anar a un club a passar un temps amb la dona que més s'ajuste a lo que u demana (llegiu, per exemple, casa de putes, parlant en plata) o passar un temps amb una amiga com a amistat de l'ànima i no mirant si té carnet de, si és "alta y delgada, como tu madre, morena salada" (com diu una cançó) o si també li agrada seguir lo políticament correcte, clarament, alliberaires, m'incline per la segona, per l'amiga que no posa els diners per davant, sinó l'autenticitat. Amb esta amiga honesta m'unix una tirallonga de valors o de formes de vore el món des de l'originalitat, les ganes de descobrir-nos, la inclinació per trobar què ens ajuda a ser més feliç...

I escric tot això perquè, per a mi, la meua vida (el major regal dels meus pares), és una opció que no es compra ni es ven, com tampoc l'afecte per una llengua. Això explica per què els meus amics alliberaires no ho són de les banderes, siguen sudistes (com estan sorgint i retirant, gràcies a Déu, estos dies, en Estats Units, segons alguns diaris estrangers), siguen senyeres, siguen tricolors o siguen roja y gualda. Les persones, per davant. I, en eixe sentit, lo popular i que, a més, la gent empra de manera contínua, des de fa segles i en moltíssims llocs de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra, etc., també.

Arribar fins ací, en bona mida, ha sigut possible a través del contacte amb l'anglés: m'ha fet consolidar, cada volta més, la importància de la llibertat i de ser autèntics i atrevits, en lloc de ser políticament correctes o amants de la fama, entre d'altres. Una dada: ¿sabíeu que en Irlanda hi ha costum, si més no, entre periòdics de molta venda, d'exposar idees de diferents línies de pensament? I, de la manera que m'ho contava l'amic, no perquè fa fi, sinó perquè ho troben interessant i, fins i tot, "natural"...

Una abraçada alliberaire a tots.


Nota: Per a curiosos de la lingüística, un regal que he trobat hui en Internet, d'un llibre que ha eixit fa poc i que es presenta interessant:

El neutre "lo" és ben català i ben correcte i altres qüestions (Antoni Ferret, Ed. Emboscall, col. Mnemosinc, 1a ed., maig de 2015). Ja l'empren escriptors que defenen la unitat lingüística, amb el suport d'editorials com Quaderns Crema, com ara, Quim Monzó, qui també escriu, però en castellà, en el suplement mensual Magazine, revista que repartixen diferents diaris espanyols escrits en castellà.