Això és lo que podia pensar més d'u quan farà, poc o molt, deu anys, un tribunal de justícia valencià decretava que es podia emprar la forma familiar d'un nom en lloc de la formal. Es tractava de Paco respecte a Francesc o Francisco o de Pep o Pepe respecte a Josep o José. Siga el nom que siga, trencava amb un costum molt estés i instaurava la validesa legal de fer-ne ús en el registre civil. A hores d'ara ningú ho trobaria estrany, tot i que hi han persones que desconeixen eixe cas històric (i vos ho puc assegurar perquè ho he comentat moltes vegades i no s'ho acaben de creure). Ho vaig llegir en El País, en l'edició valenciana.
Doncs bé, imaginem-nos que apliquem lo mateix però al cas d'un fill que decidira independitzar-se dels pares comentant que ho feia amb un precedent legal darrere, que li feia costat, que li donava suport. Suponc que tampoc no hi hauria oposició.
Ara bé, en el tercer cas, que sovint comente quan ix un tema que està de moda cada cert temps, només les persones més obertes s'atrevixen a comentar que si el primer exemple, com el segon, han obert un camí nou... Catalunya també té dret a fer-ho.
I direm per què. El govern de Kosovo va fer la declaració unilateral d'independència ("unilateral", és a dir, "per un costat", "sense dependir de lo que diga l'altre", que és lo que significa la paraula "unilateral", de manera senzilla) el 17 de febrer del 2008 amb el suport dels Estats Units "y la mayoría de los países que integran la Unión Europea" (versió castellana de Wikipedia), amb el suport d'Albània, el Regne Unit, Alemanya, Països Baixos, Suïssa, Austràlia o els Estats Units (versió catalana de Wikipedia) i forma part del Comité Olímpic Internacional, del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial (versió en anglés de Wikipedia).
Faig estes puntualitzacions sobre l'enciclopèdia internàutica per a tombar la suposada neutralitat, no sols de les matemàtiques sinó també de la presentació de la història...
Finalment afegiré que el Tribunal Internacional de Justícia, el 22 de juliol del 2010, es posicionà a favor del cas de Kosovo. De fet, el seu president manifestà que "les declaracions d'independència no estan prohibides". I també afegiré que alguns dels estats que encara no el reconeixen són Sèrbia, Rússia, Espanya i Romania, com tampoc una part important però no majoritària dels estats que integren l'ONU.
Per tant, no hauria d'haver cap motiu per a que si guanyara la llista unitària que ha decidit presentar-se en Catalunya (unió de CDC, u dels històrics membres de Convergència i Unió, ERC i persones que han decidit fer-ho per lliure i que, en més d'un cas, estan vinculades a entitats culturals) a les eleccions del 27 de setembre i la suma dels vots de les altres llistes que també es mostren a favor d'una possible independència de Catalunya (com ara, la CUP encapçalada per David Fernàndez, o Procés Constituent de la qual formen part la monja Teresa Forcades o Arcadi Oliveras), fins i tot, es poguera estudiar la possibilitat de fer una declaració d'independència. ¿O és que la història, fins i tot la jurídica, com la que contàvem amb els noms, no és traslladable a la dels partits? La vara de la justícia és igual. Almenys, en espais de llibertat..., encara que el president del govern espanyol i altres autoritats polítiques espanyoles molt conegudes no compartisquen la mateixa línia. Molts polítics actuals són persones amb estudis de dret i això ho saben...
Com podeu imaginar, em posicione en pro d'eixa possibilitat en Catalunya, com també ho faria en la dels noms, o en la de l'emancipació d'un fill que vol viure lliure i es considera preparat per a la nova situació, com qui està atlètic i segur i no tem participar en la prova següent. Per a més informació, podeu llegir, per exemple, L'Església i el procés sobiranista a Catalunya (Josep Miquel Bausset, monjo valencià en el Monestir de Montserrat, http://www.vilaweb.cat/noticia/4197763/20140615/lesglesia-proces-sobiranista-catalunya.html).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada