Este matí llegia en el diari La Vanguardia, un titular que no em deixava indiferent: "Tú puedes empuñar las riendas de tu propia vida". I, com que no en sóc subscriptor però hi han llocs on el puc comprar, l'he comprat i... m'he pogut riure, no sols per les coincidències (44 anys, sense fills, visió de la política,...), sinó per la vida tan singular i tot que u pot fer quan porta la batuta (les regnes, com diu l'entrevistat, Amador González), etc. i que, a més, trobes coses que, si hagueres continuat amb la filosofia del passat, no hauries descobert. Una d'elles, que és bo demanar ajuda, no anar de prepotent per la vida, per a la qual cosa no cal ser ric ni tindre més palaus que un Rockefeller: "jo m'ho puc fer tot", "sóc independent" (en el mal sentit de la paraula). Amador diu així: "Antes ni pedía ayuda ni la aceptaba. El viaje me ha enseñado a aceptar siempre la ayuda". Podem pensar, d'una ajuda que no rebaixa la persona...
Fins ací tot podria semblar com una entrevista més, sobretot si qui llig estes línies encara no ha obert http://www.lavanguardia.com o no ha vist la fotografia ni ha començat a llegir: ¡¡¡viatjava en un carro-barca!!!
I ho feu durant quasi dos anys, per Espanya.
Jo no porte cap carro-barca, amb una funció polifacètica, com la d'Amador González ("viajero en carro-barca"), però sí un carro de compra que fa moltes funcions i, fins i tot, vaig amb un barret... quasi tots els dies, faça sol, faça vent, o estiga plovent. Hi han voltes que me'l lleve per comoditat (per a no patir per si es trenca), però quasi mai ho faig... He sentit comentaris de tota classe, fins i tot, de persones que voten partits qualificats d'esquerres (o que n'han format part en alguna llista) i, vos puc assegurar, que vaig molt còmode i pels camins que trie transitar.
Així, una vegada, em va dir una dona major, potser a primeries de novembre, mentres comprava en una botiga: "¡Que no hace calor!". I, tot seguit, com si no passara res de l'altre món (i amb molta naturalitat i tranquil·litat) li vaig dir, en to suau: "A palabras necias, oídos sordos". I ella afegí: "Yo... lo decía porque...". I la cosa acabà amb un tranquil "Quien dice lo que no debe, oye lo que no quiere". ¡¡¡Que a gust em quedí, tu!!! I encara em sent així, a hores d'ara, quan me'n recorde... La dona, com podeu pensar, ja no afegí més. I és que l'edat no hauria de ser motiu (com tampoc el fet de ser més jove) per a desqualificar a ningú, simplement pel fet que faça una vida diferent a la nostra.
O com aquell dia que un conserge que normalment fa unes altres funcions (i no diré més perquè no vull fer-li propaganda, encara que sovint vaja en un cotxe municipal d'Alaquàs), quan acabava d'entrar en l'Ajuntament, davant d'unes set persones o això, em va dir:
-- ¿Adónde vas?
I com que em vingué al pensament una frase que el cap em deia que podia perdre molt si la treia, però també se me va ocórrer una altra i millor, li responguí:
-- Com et diuen?
Tot seguit em digué el nom (ací fictici):
-- Matías.
I peguí mitja volta i em quedí ben tranquil. Qüestió de pragmatisme, com molts nord-americans..., segons un jove que va estar un mes a Silicon Valley (segons el diari català Ara, en una publicació estiuenca de fa uns anys).
Això explica per què en pocs llocs me'l lleve immediatament: en la biblioteca, quan entre en una església i quan vaig al despatx d'un amic que és una persona molt amant de la llibertat i molt audaç, a més de tindre una visió renovadora i lliure del cristianisme (ja que fa la seua visió pròpia, a més d'acceptar les línies noves de pensament i d'anàlisi de la Bíblia, per exemple, sense necessitat de combregar amb tot lo que diga el cap de l'Església, el Papa, o el bisbe de la diòcesi). I quan visite la casa d'alguna persona amb qui m'unix una amistat molt íntima o en casa dels meus pares...
I és que els fills poden fer algunes petjades semblants a les dels seus pares (o iguals), però no necessàriament ho han de fer en tots els casos. Dir que no a tot lo que ens han passat, seria posar-nos més rectes que una estaca, cosa que no considere positiva. I si, a més, els acollim en la nostra casa amb llibertat, amb els braços oberts i des d'un sentiment de llibertat, estem mostrant que sabem gestionar les nostres emocions, que els tractem com ens agradaria que ens tractaren a tot arreu (amb llibertat) i que els considerem tan importants (com a persones) com nosaltres. A més, implícitament, és a dir, sense necessitat de fer-ho amb paraules, els estem manifestant: "No m'importa acostar-me a tu, tractar de comprendre't i permetre que faces la teua vida, de la mateixa manera que jo estic fent-ne la meua: des de la llibertat, perquè estic prou tranquil i segur com per a pensar que no podràs tallar-me la meua llibertat, cosa que ni a tu ni a ningú permetré (ni que jo tracte de fer a cap persona)".
En eixe sentit, en el tema de la llibertat, podríem recórrer a un proverbi budista zen que diu: "Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat obert i ho serà". El prat serien les concessions de llibertat, el que "siga teua" ho interprete com "fer amistat amb ell/a" i "guanyar-te-la" (com solem dir, popularment) i la vaca,... cada persona. Estem parlant de la vaca que riu... perquè si la vaca tracta de fotre'ns la vida, de fer-nos-la impossible... només un canvi voluntari (i des d'ella), podrà permetre que s'acoste a tu amb sinceritat (i he conegut, com a mínim, un cas, la qual cosa mostra que és possible).
La vida és massa curta com per a perdre el temps tractant que tots siguen com nosaltres, com ens agradaria que foren. Això seria fanatisme. I res més lluny de la ment oberta i de l'amor per la llibertat i de... la llibertat d'amor (per què no?). No esperava traure este joc de paraules, però... ¿no és, una sexualitat viscuda des de la llibertat un senyal de ment lliure, de ment tranquil·la i d'una actitud receptiva a l'altre i, alhora, de confiança amb altres persones de la societat i sense voler que siguen com nosaltres ni tractant nosaltres de ser com elles però sense renunciar a compartir temps i més coses en comú?
El viatger del carro-barca és un exemple més de persona lliure. I no en serà l'últim, per sort.
Tots estem convidats a ser lliures a ser els últims jutges a l'hora de dir com volem que siga la nostra vida... i de fer-la. I només les persones lliures es fan responsables dels seus actes. Atenent a la meua experiència, crec que una persona lliure fa passos suaus, no es complica la vida pegant-li voltes al nano ni tractant de posar a tots més rectes que una vara, ni militaritza la seua vida ni promou la militarització de l'educació ni de la societat en què viu, com tampoc educa amb la idea que tot s'haja de fer en un dia i de colp (no són revolucionaris ni rupturistes), ni procuren superar límits tots els dies (ja que no tindrien temps per a u mateix ni per al gaudi de la vida)... Però tampoc està pendent de què fa l'altre per a, així, després, jo actuar de manera semblant (com és el cas de Podemos i l'atenció cap a l'evolució de la política en Grècia), ja que de l'altra manera som lliures i no variem atenent a lo que fan altres, sinó per decisió pròpia i amb la sensació que portem una vida lliure...
Per això... les persones lliures fan la vida que han somiat, una vida lliure. I van amb carro-barca, amb carro de compra, amb una vareta hadada, amb un paraigües blanc (en conec), amb un barret... Són lo que un estudi molt interessant i de tipus psicològic fet entre Gran Bretanya i els Estats Units (sobretot), diu "excèntrics": "Eccentrics. A Study of Sanity and Strangeness" (del Dr. David Weeks i Jamie James, 1995). Seria, en valencià, "Els excèntrics. Un estudi sobre la sensatesa i l'estranyesa". És un llibre que tombà idees preconcebudes sobre l'excentricitat i, potser fóra, sense buscar-ho, la clau que obrí la porta a un significat modern de la paraula excèntric com a sinònim de lliure.
No seguir la línia dels altres, però sense renunciar a connectar amb la societat i a contactar amb ella, crec que és una de les claus de la felicitat de les persones excèntriques, les més felices del món i, al mateix temps, les que més anys viuen (en relació amb la majoria de la població) i que, a més a més, menys passen pels centres mèdics. ¿Ho sabíeu? I tot això, com podem llegir entre les últimes línies de la introducció, en un context en què "L'evolució humana necessitat l'excentricitat humana" i"enmig 'una època en que està augmentant l'estandardització i l'homogeneïtat" i en la qual, persones com Amador (i moltes més), representen, per tant, "la rebel·lió divertida d'aquells que es desvien de la norma"...
Que passeu un bon dia, alliberaires, perquè l'escola per a "alliberar-nos i viure amb aires frescs" no mor mai...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada